Syltefjord
Sóc el silenci…
Sóc el silenci que abraça estrelles,
petonejo la lluna, camino ran
de mar, tinc fred cos endins,
somnis i passió troben el bressol
de vida a la sang, no sóc res,
però m’agrada volar, ser cranc
a la sorra, una fulla al vent,
un vers a la teva primavera,
una flama al foc de viure, ser
la carícia que et desvetlla el desig,
una petita engruna al teu sembrat
de records, la dolçor d’un fruit a la
teva collita de sentiments....
Onatge
Precioses llums que no allunyen la sensació de solitud que a mi i avui em produeixen les fotos.Clar que també es poden mirar des de l'òptica del relax i la tranquil·litat... tot depèn del dia i de l'estat d'ànim.
ResponEliminaLa del mig, a primer cop d'ull i traient la part on hi toca el sol, m'ha fet l'efecte d'una gran onada a punt d'engolir el poblet... :-) el que deia, tot depèn de qui s'ho mira.
Ah! i precioses, també, les estrofes del començament.... què i de qui és?
Quan varem arribar no hi havia ningú pels carrers. Feia molt de fred, però ens hi varem quedar a dormir i a l’endemà tot seguia igual. Per això parlo de silenci.
EliminaLa poesia l'he tret amb permís de la web de la que he penjat el link, (si et fa gracia dóna-l’hi un cop d’ull) tenim un tracte, ells hem deixen agafar alguns dels seus textos i a canvi m’agafen alguna foto quan creuen que l’ imatge pot complementar els seus escrits.
Bon tracte!
ResponElimina